sábado, 23 de septiembre de 2017

Un tuit para Eugene, de G. C. Claramunt



Salutacions després d'uns quants mesos sense escriure. Avui ho faig perquè una companya meva de feina a Regió7, la Gemma Camps (G. C. Claramunt en el món literari), també ha aconseguit editar un llibre, un bon motiu per felicitar-la. Aquest va arribar a les meves mans fa uns quants dies i, després de llegir-lo, us faré un resum de les meves impressions per si també ho voleu fer vosaltres.

No es tracta de cap novel·la negra, com aquelles de les quals escric habitualment. Es tracta d'"Un tuit para Eugene", escrit en castellà i editat per Narrativa Playa de Ákaba. El llibre se'ns presenta com la història d'una noia barcelonina, la Nora, cinèfila absoluta, que es posa en contacte a través d'una piulada a Twitter amb un actor de primera línia internacional, l'alemany Eugene Neuer. En les 263 pàgines de l'obra, se'ns explica com s'estableix aquesta relació i també com són les vides dels dos personatges principals.

La novel·la té una estructura arriscada. Durant tota ella els dos personatges protagonistes parlen en primera persona, i de manera alternativa, ara ella, ara ell, de les seves impressions respecte de tot allò que els passa. Aquesta manera de plantejar-ho és original, però té el risc que pugui resultar monòtona o repetitiva i arribi a cansar. No és així. I no ho és pel ritme que la Gemma introdueix en la narració, la manera com ens fa passar d'un tema a un altre i com ens va introduint tot de personatges secundaris, sempre des del punt de vista de la Nora i de l'Eugene, que doten d'interès a l'acció. En aquest sentit, hi ha un seguit de subhistòries que resulten interessants.

El llibre té dos punts àlgids. El primer és el que ens porta al moment en què els dos protagonistes entren en contacte. Les pàgines anteriors són interessants per arribar a saber com es produirà aquesta situació. Un cop això succeeix, l'interès radica a saber com acabarà tot. La introducció d'aquests dos objectius ajuden a que el lector tingui sempre un referent al qual arribar i que la voluntat de seguir llegint no s'aturi.

L'altre aspecte destacat de l'argument és la temàtica cinematogràfica. Els dos protagonistes són un actor famós i una cinèfila absoluta. La trama pot fer les delícies dels aficionats al setè art per la gran quantitat d'informació que dóna. Reconec que no sóc cap gran seguidor del cine, però aquells als quals us agradi, segur que us ho passareu bé fent un recorregut per la seva història. La Gemma intenta que totes aquestes referències no distorsionin, ni facin despistar respecte de l'argument de l'obra, sinó que les introdueix en les relacions dels personatges. És cert que algunes vegades ho fa pel broc gros i pot arribar a provocar una desconnexió en aquells que no hi estiguin interessats, però generalment les dissimula bé enmig de la trama.

En resum, la meva impressió és que és un llibre ben escrit, entretingut, amb el qual no t'encalles llegint-lo sinó que té ritme, el qual crec que és la seva virtut més important, amb els personatges molt ben dibuixats i té un punt d'originalitat. Totalment recomanable, sobretot per als aficionats al cine, però també per a qualsevol que no ho sigui.

La Gemma va editar amb Playa de Ákaba i ens va informar que ja ha aconseguit prevendre els llibres necessaris perquè li fessin la primera edició. Desconec la manera com es distribuirà, tot i que per ara crec que es pot aconseguir per internet a la pàgina web d'aquesta editorial, i si en farà presentació aviat, però suposo que la podeu seguir pel seu compte de Facebook per saber-ne més notícies. Si no, segur que el Regió7 li fa una bona entrevista o un reportatge en què us ho explicarà tot.

Felicitats i sort!



miércoles, 28 de junio de 2017

Articles sobre la presentació de la col·lecció




Aquest dimecres diversos mitjans de comunicació s'han fet ressò de la presentació de les col·leccions Lo Marraco Negre i Marrajo de Pages Editors i Editorial Milenio, respectivament. Gràcies a tots, especialment al company de Cultures de Regió7 Toni Mata. Us enganxo uns links per si ho voleu llegir.

Regió7

El Punt Avui

Diari Segre

Vilaweb

martes, 27 de junio de 2017

L'ÚLTIM DEFENSA FITXA PER PAGÈS EDITORS I EDITORIAL MILENIO




La setmana passada us vaig informar que avui us explicaria novetats, i són aquestes. Aquest dimarts al matí he assistit a Lleida a la presentació de la nova col·lecció de novel·la negra de Pagès Editors i d'Editorial Milenio, que contindrà "L'últim defensa" tant en català, com en castellà. És previst que el llibre, que molts de vosaltres ja heu llegit, surti el maig del 2018, just abans del mundial de futbol.

El canvi d'editorial respon a la necessitat de trobar més difusió i millor distribució per a la novel·la. Qui serà el director de la col·lecció, Sebastià Bennasar, que també ha estat a l'acte d'avui, em va fer la proposta fa uns quants mesos i aquesta ha tirat endavant. A part del meu llibre, a la col·lecció, que es dirà "Lo marraco negre" en català i "Marrajo" en castellà, hi trobareu d'altres llibres del gènere. El primer en català, per exemple, serà "Es vessa una sang fàcil" de Manuel de Pedrolo, i també s'editarà en castellà el recent guanyador del premi Crims de Tinta 2017, "Temps de rates", de Marc Moreno.

Per als que estigueu pendents de la segona part de "L'últim defensa", haureu d'esperar una mica, almenys fins que puguem fer més difusió del primer llibre i intentar fer-lo arribar més enllà del que ha arribat fins ara. La meva intenció seria que sortís el 2019 de la mà de Pagès i Milenio, en les noves col·leccions, però millor fer les coses a poc a poc i amb prudència i ja s'anirà veient.

En l'acte d'avui, presentat per Bennasar, també hi han assistit l'escriptor, corrector lingüístic i especialista en el gènere fantàstic i en la figura de Manuel de Pedrolo, Antoni Munné-Jordà, i les escriptores Montse Sanjuán i Núria Queraltó, a part de la directora de l'editorial, Eulàlia Pagès.

martes, 20 de junio de 2017

A reveure a Stonberg


Aquest post d'avui és per fer una comunicació i un agraïment. La comunicació és per dir que, després de dos anys de relació professional, avui he tancat el meu vincle amb Stonberg Editorial. L'agraïment és per a la seva gent, sobretot el Jordi Castelló, que és qui va acceptar editar el meu primer llibre, "L'últim defensa", el juny del 2015. Sempre estaré en deute amb ell.

També gràcies a la Ton, amb qui hem tingut més contacte a l'hora de gestionar la distribució de llibres, i també a la Irina, per la correcció que va fer de la novel·la, i al Pol, pel vídeo que va gravar com a booktrailer el novembre del 2015. Espero que us vagi a tots molt bé, des del punt de vista professional i personal.

Durant el proper mig any jo disposaré d'alguns exemplars de "L'últim defensa" en català. En cas que en necessiteu, poseu-vos en contacte amb mi. A partir d'ara ja no es pot aconseguir a través de la web de Stonberg, ni en llibreries, fins a pròxim avís.

Això no significa que l'aventura de "L'últim defensa" s'acabi, ni molt menys. Dimarts que ve espero poder donar-vos novetats sobre el seu futur, que segur que serà brillant i millor. El projecte no s'acaba, tot just comença. Gràcies a tots per ser-hi.

miércoles, 3 de mayo de 2017

Cendra, de Sílvia Mayans


Dins del nou corrent de novel·la negra en català hi sol haver tendència, per part dels autors, a situar les accions a Barcelona o a l'àrea metropolitana i es deixen de banda d'altres zones del país que ofereixen molt potencial. Aquest és el cas de "Cendra", el segon llibre d'aquest gènere de la barcelonina establerta a Arnes (Terra Alta), Sílvia Mayans. La seva història és un doble viatge, temporal i també físic, als temps de post-franquisme, just fa ara quaranta anys, i també a les Terres de l'Ebre, sovint oblidades i menystingudes.

"Cendra" (Pagès Editors) és la continuació de "Cap llàgrima sobre la tomba", premi Ferran Canyameres 2012 i la primera aventura d'Elíades Bel, un personatge també nascut a la capital catalana i establert a Arnes, com l'autora que el va crear. Com molts protagonistes d'històries de misteris, es tracta d'un investigador accidental, un fotògraf que, no sap com, tot i que també ho busca, es troba immers en històries més o menys truculentes. En aquest cas, haurà de resoldre dos afers. Un és "actual", tenint en compte que circumscrivim l'actualitat en el decurs de l'any 1976, l'incendi d'un bosc proper que deriva en un mort. L'altre, és de quaranta anys enrere, a l'inici de la Guerra Civil. Arrenca en un altre foc i dóna com a resultat l'aparició d'una creu de plata de la qual no es coneix l'origen.

Les principals riqueses del llibre, a part de l'argument, que no es resol fins a l'última pàgina, són la capacitat descriptiva de Mayans i també el seu domini de la parla de les Terres de l'Ebre. En el primer apartat, fa un recorregut extens per tota la zona de les actuals Terra Alta, Baix Ebre i Montsià, amb el riu com a protagonista, arribant fins a Alcanyís, ja en territori aragonès. L'autora no s'està d'embolcallar el lector de paratges que, alhora, no són encara actuals, sinó els propis de l'any 1976, en què passa l'acció, però no deixa passar l'oportunitat d'avançar-se a esdeveniments que succeiran a la realitat en el futur a la zona a mode de denúncia.

Pel que fa a la rica parla ebrenca, aquesta és utilitzada en tot moment per uns personatges gens sofisticats i molt autèntics. Els mots o expressions menys conegudes són aclarides convenientment. Tots dos fets ajuden el lector a traslladar-s'hi com si hi fos físicament. L'estructura, amb capítols curts, també fa que es vagin encadenant episodis un darrere l'altre i que la lectura sigui fàcil i diàfana, sense artificis sobrers. La capacitat literària de Mayans, amb experiència en el món de la poesia i la narrativa, contribueixen a un camí plaent per les 312 pàgines d'un llibre entretingut i enriquidor.



miércoles, 26 de abril de 2017

El torb sobre el mar, de Jeroni Muñoz




Una de les millors coses de llegir llibres és que n'hi ha per triar i remenar, tant d'extensions, com de temàtiques, com d'estils. Tots tenim gèneres favorits o davant dels quals mostrem més tirada, però no va malament tastar-ne de diferents, i aquesta és l'oportunitat que des de fa dos anys em dóna el Jeroni Muñoz, escriptor manresà que ha presentat llibre per segon any consecutiu i que, a més, ha estat premiat.

Després de debutar l'any passat amb un llibre que té un títol que he de consultar cada cop que l'escric, "Un vestit curt, del color de la sorra d'una platja vorejada de pins" (Espai literari), contraataca de nou amb "El torb sobre el mar" (Onada), una obra diferent però en la qual, com en la primera, salta a la vista la seva capacitat literària.

"El torb sobre el mar" no és un llibre comú en diversos aspectes. El que primer impacta és la llargada. "Només" 109 pàgines efectives. Avesats a propostes cada cop més extenses, tot i que moltes vegades inflades i amb un interliniat sospitós, Muñoz ens mostra que es pot explicar una història en menys línies i d'una manera que, si es vol, es pot enllestir en un sol dia.

El llibre presenta una història dura, com afecta la mort del fill i dels néts a un matrimoni de la tercera edat, l'Antoni, un pescador, i la seva dona, la Maria. És una recreació brillant de totes les etapes del dol des del punt de vista del protagonista i com tots dos afronten la desgràcia de maneres diferents. I tot amb un ritme cadenciós, amb capítols curts que simulen les onades del mar al qual l'Antoni va a pescar cada dia, unes onades que són tranquil·les i que sembla que no provoquin moviment fins que arriba la gran tempesta, amb sacsejada final.

Com passava en "Un vestit...", Muñoz fa gal·la d'una riquesa literària que provoca que d'altres que intentem fer llibres de tant en tant ens adonem de les nostres limitacions. Una gran frondositat de vocabulari, sobretot relacionat amb l'evocació de sentiments passats i amb les activitats de la mar, provoca que ens poguem detenir de tant en tant a gaudir-ne o seguir endavant fins a conèixer el final de la història, la qual cosa fa d'"El torb sobre el mar" un llibre apropiat per fer-ne diverses lectures. A més, com li agrada dir al seu autor, el llibre traspua tendresa i empatia cap als protagonistes, sobretot cap a l'Antoni, una identificació que esdevé encara més gran al final de tot.

"El torb sobre el mar" va triomfar a Manresa el passat Sant Jordi i també al 32è certamen literari Vila de Puçol, on van saber apreciar la seva indubtable qualitat amb el premi de narrativa. És un llibre que aconsegueix la paradoxa de calmar i fer pensar alhora amb la lectura d'un text que sembla innocent i tranquil però que amaga una gran càrrega emotiva.

martes, 7 de febrero de 2017

Mala lluna, de David Marín




Ara feia dies que no escrivia al bloc. Avui ho faig per recomanar-vos un llibre. Es tracta de "Mala lluna" (La Magrana), escrit pel periodista d'El Punt Avui David Marín, a qui vaig conèixer en el festival Tiana Negra del mes passat i amb qui vaig tenir el gust de compartir taula rodona.

Durant el festival es va parlar que sovint no fem gaire cas o menystenim novel·les de temàtica negra escrites per autors de casa nostra o que passen a Catalunya perquè pensem que el de fora és millor. Com que em vaig sentir al·ludit per l'acusació he intentat posar fil a l'agulla i, suposo que també influït pel que vaig viure a Tiana, he girat l'atenció cap a aquesta banda. Un dels llibres que m'hi vaig comprar va ser "Mala lluna". Avui l'he acabat, i m'ha agradat molt.

En David va explicar que, arran d'una informació sobre un observatori astronòmic del Montsec va idear aquesta història. Sovint ens passa, als que escrivim als diaris, que creem narracions, basades en la realitat, a partir de fets que trobem en la nostra feina. Una de les virtuts que té el llibre és que, malgrat que sigui ficció, té una gran verosimilitud derivada dels personatges que hi surten.

"Mala lluna" explica l'intent d'un grup de policies de Balaguer per resoldre el misteriós cas de l'assassinat d'un astrònom i de la desaparició d'un altre a Àger, una arrencada original que deriva en una acció trepidant. El llibre és com una mena de trencaclosques en què les vides de personatges de la zona, i d'altres que venen de fora, van confluint fins a la resolució del cas.

El millor que puc dir de "Mala lluna" és que passa ràpid i en cap moment no s'encalla. El ritme, una de les habilitats que sovint hem de tenir els periodistes perquè les històries que expliquem es facin llegibles i no quedin encallades, hi és constantment. El centre de la narració és la investigació, però Marín va introduint, poc a poc, pinzellades dels personatges principals i d'altres de secundaris perquè ells arribem a conèixer, com són i com pensen. Aquest rerafons dóna força a la novel·la i provoca que ens identifiquem amb els protagonistes.

Al mateix temps, la trama està molt ben construïda i la història és sòlida, amb un final vigorós, com se suposa a aquest tipus de novel·les. Es nota que el David ha investigat els ets i uts d'una professió i d'un món que a Tiana va reconèixer que no era el seu i del qual no coneixia res. En el moment de reflectir-ho a "Mala lluna", però, afegeix aquests coneixements de manera natural i no farragosa, sense trencar la cadència que he comentat abans.

Un capítol a part mereix la riquesa lingüística. El David, que viu a un poble de la Noguera, fa parlar els personatges de la zona en el seu registre, fet que provoca que els diàlegs siguin del tot verosímils. A més, la manera com encaixa les peces, al final de tot, del trencaclosques del qual he parlat abans és perfecta, la qual cosa demostra una gran feina de planificació abans de posar-se a escriure.

Haureu notat que no sóc crític literari ni res d'això a l'hora d'explicar-me, però com ja vaig fer fa mesos, si llegeixo quelcom que m'agrada ho dic i espero que, si teniu l'oportunitat de llegir el llibre, pogueu passar-ho bé com ho he fet jo. Veig que per Internet el podeu aconseguir AQUÍ .